Abaixem la persiana.

Aquesta revetlla encara podreu brindar amb vi i cava comprat al Lluquet.
Però a partir de l’1 de gener del 2012, baixarem definitivament la persiana.

Les coses han de tenir un començament i un final. El Lluquet va inaugurar-se el 30 de novembre del 2007, ara fa quatre anys. Va ser un projecte que vam encetar la Sandrine Lucas i en Gil Coma, i que poc després va continuar amb la Mercè Masana i en Gil. Durant aquest anys hem comptat amb la inestimable col·laboració del Josep M. Pinto, la Carmen Palomino, la Mercè Bages i la Montse Masana.

El temps que ha transcorregut des d’aleshores ens ha permès consolidar una clientela que, en moltes ocasions, ha transcendit la simple relació de botiguer i client, per passar a ser amics. També volem fer una menció especial als “socis” del club del Lluquet, la confiança que ens han demostrat i el seu compromís amb la botiga ens han ajudat a arribar fins aquí.

Ara però, no sense gran pesar, pensem que ha arribat el moment de tancar portes. La fredor dels números pot contrastar amb el caliu de la botiga, però del bon ambient no en viu ningú i els comptes són els que acaben imposant  un tancament que, de no haver gaudit de l’estimació de tanta gent i de la pròpia autoestima dels responsables de la botiga, racionalment s’hauria d’haver produït fa temps.

Vam donar-nos tres anys de coll per consolidar el negoci, per donar-nos a conèixer, i en aquest quart exercici havíem d’avaluar quin era l’impacte real que teníem. I, per la situació que es viu a nivell general o per les pròpies mancances que haguem pogut tenir, la tossuda realitat comptable ens aconsella com a millor opció un tancament a temps, abans que veure els creditors fent cua a la porta.

Tanquem amb la convicció d’haver-ho fet el millor que hem sabut. Assumim que hem tingut alguns condicionants, principalment la disponibilitat de temps, que ens han impedit anar més enllà. Estem, això sí, contents del camí recorregut. I sobretot, ens sentim satisfets d’haver-lo pogut recórrer acompanyats de tantíssima gent que ha cregut en aquest projecte. Sentim una lògica tristor per la decisió que ens veiem obligats a prendre, però alhora experimentem una immensa gratitud cap a totes aquelles persones amb qui hem compartit l’experiència.